Història de l’arxiu

Cartulari o arxiu

La primera notícia que hem llegit sobre l’existència d’un local destinat a arxiu a la catedral de Tarragona es troba en una constitució establerta pel patriarca Joan d’Aragó en el segon concili celebrat per ell a Aragó l’any 1331. Aquesta constitució prohibeix que, sede vacante, l’administrador de la mitra no pugui treure cap document del cartulari o arxiu sense el consentiment exprés del Capítol i amb la presència de dos o tres canonges designats per aquest. Com ja hem apuntat, la paraula arxiu era sinònima de cartulari, ja que en aquest es guardaven les cartes, és a dir, les escriptures, els privilegis, els registres i els llibres, nom que ha quedat als còdexs on es van copiar les cartes o documents d’algunes entitats.

Arxiu a la sagristia

planol_capitularAl capítol de Sant Fructuós, celebrat l’any 1389, es va acordar que es fes un arxiu o un armari a la sagristia(a)on es guardessin els instruments originals de les dignitats, beneficis i administració d’aquella església. A la sagristia hi ha una dependència construïda al segle XIV, amb planta baixa i un pis, al qual s’accedia per una escala situada a la paret que hi havia entremig dels claustres i la sagristia major. Aquest pis també té un teginat artístic en què hi ha escuts de l’arquebisbe Pere de Clasquerí i d’altres dignataris que també els tenen a la capella dels Sastres, gràcies als quals tenim la data de la seva construcció. L’arquebisbe Pere de Clasquerí (1358-1380) és un dels que més es va preocupar pel bon ordre dels documents i arxius de les esglésies, com pot veure’s a la seva constitució provincial que comença Desidia, que cita amb elogi al seu successor, Ferran de Loaces, al concili celebrat a Barcelona, quan va establir que tots els capellans destinessin a les sagristies un armari que fes d’arxiu. En aquest local (a) hi havia l’arxiu vell, segons l’anomenen els documents un cop es va haver construït l’arxiu nou a l’altre costat de la capella Corporis Christi(g), nom que va conservar fins que a començaments del segle XVIII es va destinar a tecasi, paraula que actualment té el mateix significat que banc o, millor dit, caixa de cabals. A les actes capitulars de 1717 llegim: “Se hace el thesoro, archivo o tecasio encima de la sacristía”; l’any següent, quan es compra fusta de noguera pels bancs i calaixos destinats al nou departament, ja no se li dóna el nom antic d’arxiu, sinó solament el de “tresor o tecasi damunt la sagristia”. No obstant això, el tecasi existia de molt abans, tot i que no ha estat possible trobar cap document on es precisi la seva situació; només hem trobat que l’any 1604 el canonge Gabriel García era el posseïdor de la clau, fet que devia ser important, ja que s’ho atribueix com a títol en un document que no té res a veure amb el tecasi. Creiem que quan es van construir els departaments superior i inferior (a) a la sagristia es van destinar a arxiu i tresor. Del superior ho podem afirmar documentalment; de l’inferior, ho suposem. Estudiats arqueològicament, sembla ser que el sostre cassetonat va ser construït abans que la paret que els separa de la mateixa sagristia (b), però és tanta l’analogia entre les mènsules que sostenen l’arc i les escultures de la finestra i la porta que creiem que l’obra cassetonada sense paret va ser executada per l’arquebisbe Clasquerí, i la paret l’any 1389, nou anys després de la mort d’aquell insigne prelat, quan el Capitular es va preocupar altre cop del nou arxiu. No importa que es llegeixi que l’arxiu o tecasi estava sobre la sagristia, ja que a ell s’hi accedia per l’escala que estava al local precedent, al qual, com veurem més endavant, se li donava aquest nom.

Construccions a la sagristia

La sagristia (b) era una sala que comprenia les dues actuals, la sagristia i el tresor, amb tres finestres altes que surten de la volta i una finestra (f) contigua a les de la planta baixa de la capella Corporis Christi. Aquesta construcció és anterior a la dels claustres perquè la volta d’aquests cega bona part de les tres espitlleres de la sagristia. Aquells que vulguin estudiar arqueològicament aquestes dependències han de tenir present que a les sagristies, on es va instal·lar el primer arxiu de la nostra Seu, no existia el sostre actual de la sala major (va ser construït el 1548 per guardar-hi els tapissos), ni les dues finestres (d, e) que donen al claustre. Aquesta dependència, tot i no tenir el sostre de fusta, devia ser fosca, ja que no tenia ni la finestra primitiva (f) que donava als claustres ni era contigua a la capella Corporis Christi. El 21 d’octubre de 1519, el degà Dionisi Verdú, junt amb un altre capitular, va ser comissionat pel Capitular per tenir cura de la construcció de les reixes que s’havia acordat posar a la finestra de la sagristia que mira als claustres (l’única que existia en aquelles dates) per utilitzar la llum d’aquesta finestra (f) a través de l’altra deixada a la paret mitgera entre les dependències a, b, paret construïda en temps de l’arquebisbe Clasquerí per ser destinada aquesta zona de la sagristia com a arxiu. Tot i la incorporació d’aquesta finestra, la sagristia continuaria quedant força fosca. Els capitulars van intentar construir una cúpula, un cimbori, la construcció del qual es va anul·lar pel seu cost elevat. L’any 1597, a proposta del canonge Cristòfol de Queralt, es va decidir obrir la finestra que hi havia on es revestien els celebrants a l’altar major (d), i es va posar la reixa abans d’obrir la paret. Aquesta finestra és la primera que hi ha a continuació de la porta que des de la catedral dóna als claustres. L’altra finestra (e) va ser construïda a l’època contemporània sota la direcció de l’arquitecte Salas. En tots els documents s’anomena sagristia a aquesta dependència. La saleta (a) que es troba sota el tecasi, el cassetonat de la qual és una de les preciositats artístiques que posseeix la nostra Metropolitana, té també una finestra que dóna als claustres i val la pena fixar-se en ella perquè conserva construccions de diferents èpoques: dins l’arc ogival del segle XIV, contemporani al cassetonat i a la porta que uneix ambdues sagristies, es conserven les columnes d’una finestra més antiga, de construcció paral·lela a les finestres que donen a la sala capitular més antiga, és a dir, a la capella del Corporis Christi. La sagristia major rebia llum a través d’uns llargues finestres amb forma d’espitllera que mostren la prioritat de temps en la construcció d’aquestes en relació amb la dels claustres, ja que quan aquests van ser construïts, les finestres van ser cegades fins la meitat. No va passar el mateix amb la finestra superior que il·lumina la sala capitular antiga, obra acabada per l’infant Joan d’Aragó, perquè té la part inferior del seu cèrcol a la mateixa terrassa que els claustres. També la finestra que fa llum al tecasi és de construcció posterior als murs que la cobreixen. Aquesta ja no és una espitllera sinó que és una obertura quadrangular senzilla, sense pretensions artístiques de cap classe. La volta dels claustres hagués impedit l’entrada de llum; per tant, es va obrir sobre la terrassa dels mateixos. Aquesta va ser construïda quan l’arxiu es va convertir en tecasi, per la qual cosa es va treure l’escala que donava a la sagristia (b) i es va tancar l’obertura del tecasi (a) que, com un cor, mirava a la sagristia. Llavors, es va construir una escala (c) darrere l’absis major, al racó que forma amb la sagristia. Aquesta escala va ser enderrocada als nostres temps sota la direcció de l’arquitecte Bernardí Martorell, que es va fixar en una escala de cargol no acabada (p), la qual, paredada i sota runes, havia passat desapercebuda per aquells que havien estudiat el nostre temple catedralici. Aquesta escala es fa servir actualment per accedir al guarda-roba, on es guardaven els tapissos, al tecasi i a altres dependències.

Llibres capitulars

El llibre conservat amb data de 21 de juliol de 1494 es titula “Registrum capitulorum sancti Fructuosi”, i porta aquest títol perquè en ell s’anotaven els acords entre aquests capitulars, segons allí se’ns explica. En ell, però, també s’estableix que el secretari escrigui els acords capitulars en un altre llibre que portarà per títol “Liber capitulorum comunium seu extraordinariorum”, per tal de preservar l’honor, la reputació i la utilitat del mateix Capítol.

Construcció d’un nou arxiu

Aquests benemèrits capitulars, entre els quals es trobaven els ordenadors del breviari imprès deu anys abans per Rossembach, es van preocupar no només d’obrir els llibres nous, sinó també de conservar segurament i digna els documents en un lloc adient, un arxiu. Per la manera com estaven guardats a la sala capitular (g), molts es van fer malbé y, pel fet d’estar desordenats, es va fer difícil trobar-los: “locus qui archivus vocatur incomode sit edificatus et nullus actenus fuit qui de ipso specialem curam regimen et administrationem habuerit”. Això de dir que els documents es feien malbé a l’aula capitular demostra la necessitat o utilitat de disposar d’un departament destinat a arxiu prop d’ella. A la sala capitular es llegien i es discutien. Portar-los o treure’ls de la sagristia, de l’arxiu vell, era incòmode i, per aquest motiu, es quedaven allí mateix, sense que ningú tingués cura de retornar-los. Per reparar aquests danys, els canonges, unànimement, concordaren construir una dependència en un lloc oportú i adient de la catedral per traslladar allí l’arxiu, on es guardarien les escriptures que fins aquella data s’havien guardat a l’arxiu vell, i on al nou s’ordenarien i es disposarien de manera que tot perill de destrucció i de pèrdua es preveuria honoríficament i deguda. Per a la realització d’aquesta obra es van donar amplis poders als canonges Francesc Vicens, prior; Miquel Albanell, infermer; Gaspar Oliet, i Jaume Campaner. A 19 d’abril de 1496 l’arxiu ja s’estava construint i es va nomenar el canonge infermer perquè, al seu gust, pogués anar tots els dies a l’arxiu vell o a qualsevol altre lloc que ell cregués convenient, acompanyat del notari i l’escrivà. L’any 1507 s’estava perfilant la construcció del nou arxiu -archivi noviter edificati- ja que, a 25 d’octubre, el Capítol va decidir defensar les finestres amb reixes de ferro, però només en aquelles en què fos necessari. La portalada de marbre (h) que des de la capella Corpori Christi dóna accés a dues saletes que es troben a la planta baixa de l’actual arxiu i les voltes de les mateixes corresponen a l’estil de 1500, i hem de suposar-les de l’arxiu la construcció del qual es va projectar l’any 1494.

Primer ordenador de l’arxiu i registres que s’hi portaven

El canonge Albanell va ser el primer ordenador de l’arxiu, perquè el mateix dia el Capítol va ordenar que, per a honra i utilitat pròpia, es formaren els següents registres:

1. Un llibre per a les actes capitulars.

2. Llibre de col·lacions, provisions i investidures de canongies, rectories i beneficis.

3. Epistolari i provisions de gràcia, justícia i altres negocis.

4. Epistolari de cartes missives.

5. Llibre de testaments dels capitulars.

6. Altres llibres convenients pels negocis del Capítol. Tots s’havien de custodiar a l’arxiu.

Projecte d’arxiu sobre els claustres

A 4 de juny de 1527, es va tenir l’acord capitular que es construís l’arxiu sobre els claustres, on es trobava la llibreria antiga, i es va comissionar els síndics amb el procurador de les obres comunes per portar a terme l’obra. No hem trobat cap referència que demostri que aquesta s’hagués realitzat.

Nova ordenació de l’arxiu

L’11 de gener de 1548 es va encarregar als canonges Bruguera, àlies Marzilla, i Miret que, junt amb el secretari, fessin l’inventari de les escriptures de l’arxiu. Es van ocupar tant de l’arxiu que, quan van advertir humitats, van decidir obrir una fossa al voltant del mateix per aïllar-les. Per acord capitular produït el 12 de setembre de 1550 es va determinar que la terra que es tragués de la fossa oberta al voltant de l’arxiu per evitar humitats, perquè danyava les escriptures, es col·loqués a l’interior de la capella de santa Tecla la Vella, ja que aquesta terra era sagrada; per fer-ho, s’hauria d’aixecar un pis damunt d’aquesta. El 8 de febrer de 1552 el Capiítol va acordar ordenar l’arxiu i construir-hi armaris.

Creació de l’ofici d’arxivers

Al designar els diversos càrrecs capitulars que havien de ser escollits cada any durant la sessió de sant Fructuós segons la Constitutio officiorum, l’any 1533 trobem per primera vegada l’ofici d’arxiver i la seva assignació salarial. Per la manera com està expressat al document, sembla ser que la creació d’aquest ofici era definitiva i constant, i no l’encàrrec de determinats serveis, com hem vist amb altres canonges. Es va establir que els arxivers fossin dos canonges amb el salari anual de 24 lliures cada un, quantitat equivalent a més de 5000 pessetes de les actuals, ja que un ase dels millors costava en aquella època de 24 a 25 lliures.

Secretari de l’arxiu

A més dels canonges arxivers hi havia el càrrec de secretari, que era un notari seglar. El 24 de gener de 1553 els canonges van encomanar aquest càrrec al ciutadà tarragoní Rafael Montserrat, amb la capitulació del qual el Capítol encarrega al secretari els treballs manuals; els seus càrrecs més importants eren:

1. Estar a l’arxiu tots els dies laborables, des de les set del matí fins a les deu, de Pasqua de Resurrecció a Santa Creu de setembre, i, la resta de l’any, de vuit a onze i, a les tardes, de dues a cinc.

2. Testificar i formar qualssevol sindicats i documents del Capítol.

3. Escriure al seu llibre les determinacions capitulars, en el termini de dos dies des que van ser acordades, sota la pena de privació d’una mensualitat.

4. Registrar al llibre, que li serà lliurat per realitzar exclusivament aquesta feina, les cartes missives d’importància i totes les que li manaran el Capítol o els seus comissaris.

5. Continuar al seu llibre les provisions i manaments del Capítol i dels seus oficials quan a la bona administració de la justícia, conservació de la jurisdicció i govern dels vassalls de l’església.

6. Acompanyar el batlle general durant la seva visita als vassalls del Capítol i escriure al seu llibre de l’arxiu les provisions, manaments i actes que s’hi hagin fet.

7. Que intervingui i assisteixi sempre a les exhibicions de vendes de les administracions de les pertinences de l’església.

8. Custodiar a l’arxiu el segell menor del Capítol; només es podia fer servir per allò manat pels comissaris dels negocis de l’església.

9. Durant les seves absències, havia d’encarregar-se de buscar un substitut que agradés al Capítol. Li pagarien el salari que anava cobrant, amb l’augment de 15 lliures anuals. Podia cobrar els documents que treia per als vassalls a instància de part. El Capítol havia de proveir-lo de paper i pergamí per fer els llibres que fossin necessaris, de fil i de cera. El 14 de juliol de 1565 el Capítol va acordar comprar una raima rayama de paper i construir un armari per al secretari de l’arxiu. El càrrec que ja existia anteriorment amb el nom de notari es va anar substituint pel de secretari. Quan va morir Joan Comes “notarius et olim secretarius Rdi. Capituli”, la seva vídua pretenia que des del Capítol se li paguessin els llibres que el seu difunt marit havia escrit per a ell. Al capítol del 25 d’agost de 1519 es va nomenar una comissió per tal que procurés prendre de les mans d’aquesta vídua els llibres i els retornés a l’arxiu; també es va acordar que si se li devia alguna cosa per llibres que hagués escrit, als quals no hagués estat obligat pel seu ofici, els comissaris li pagarien segons dret i raó. En aquest mateix capítol es va establir la constitució segons la qual el secretari del Capítol no podia ser secretari del consell municipal, ni al contrari.

Arxiver auxiliar

El 3 de juliol de 1570 es va contractar el comensal Jaume Giner per a l’ordenació, el “redressum”, de les escriptures de l’arxiu. Se li va assignar un salari de 15 lliures amb presència a les distribucions corals, pels molts treballs que s’ofereixen “in regulandis scripturis dicti archivii et in suo debito ordini ponendis”. No obstant això, ell no seria l’arxiver, sinó un auxiliar, ja que el dia 24 d’aquell mateix mes i any el Capítol va escollir un nou arxiver, i va determinar que el seu salari anual fos de 25 lliures en dues parts iguals i amb presència a les distribucions quotidianes, ja que va tenir en compte els molts i grans treballs que provocaven l’ordenació de les escriptures i la correcta col·locació perquè no fos tan difícil la seva descoberta.

Mobiliari

Es va acordar que es construïssin els armaris convenients per a l’ordenada col·locació i adequada conservació de les escriptures, i es va lliurar una clau a cadascun dels arxivers; quan aquests rebien la clau, havien de prestar jurament de no revelar allò que veiessin a l’arxiu i de comportar-se fidelment i bé al negoci. Això ens mostra que l’administració de les rendes i la defensa de les escriptures en què constaven aquelles era el mòbil principal dels arxius i dels arxivers. El 19 de juliol de 1574 el Capítol va determinar construir prestatgeries a l’arxiu per custodiar degudament les escriptures, i va comissionar el canonge Terés, un dels arxivers, perquè ho portés a terme; aquest podia rebre, si fos necessari, fusta de la sagristia. El dia 13 del mes següent, es va determinar que cada armari tingués pany i que amb una sola clau s’obrissin tots els armaris, tant aquells l’administració dels quals corresponia al Capítol com els dels pabordes. Durant el Capítol celebrat el 7 de gener de 1545 el canonge arxiver Joan Terés va informar que la fàbrica de l’arxiu s’estava acabant i va demanar que es construïssin taules, bancs, “scamna”, i algunes butaques, “chatedras”, i el capítol va determinar que es fes tot allò que fos convenient. Només sabem per les actes capitulars de l’any 1574 que les obres verificades a l’arxiu havien sigut importants i que els armaris es van fer amb fusta que es va portar de Tortosa i amb roure de Flandes, que es va treure dels respatllers del refectori, perquè allí ja no s’hi menjava’diu’de res servien. Els arxivers passarien moltes hores a l’arxiu ja que els capitulars es preocupaven de la seva calefacció. El síndic, el senyor Cristòfol de Queralt, va proposar que “del encant del Homedes han comprat una caixa de freser per a un brasser per al arxiu y que coste vint i vuit reals. Determinaren que’s pague i que’s fasse lo brasser de aram i se pague de la obra”.

La meitat de l’arxiu convertit en sala capitular

Els capítols que se celebraven a la nostra Metropolitana eren molt importants per la majoria dels pobles del Camp. Saber de què tractaven resultava de gran interès per les parts contendents als múltiples negocis que els canonges havien de resoldre com a senyors alodials de viles i llocs. L’aula capitular (g), on es tractaven aquests assumptes, donava als claustres a través de la porta i dos finestrals; aquests es van tancar amb portes, tot i que no hi havia garantia que els interessats no poguessin escoltar, a través dels finestrals, alguns conceptes que s’havien d’ocultar, a excepció dels capitulars. Per això, el canonge Terré, síndic, al capítol del 28 d’abril de 1578, va proposar que, a fi que els capítols se celebressin en major silenci i secret i no poguessin ser escoltats com passava a la capella de Corporis Christi, es reunissin a la primera sala de l’arxiu (i), i que la acomodessin i la guarnissin amb guadamassil i que envoltessin la sala de bancs dignes de la finalitat a què es destinaven. Els canonges van considerar que al predit redundava en decor de l’església i el Capítol i, per tant, van acordar l’execució d’aquesta obra. Les parets es van cobrir de guadamassil comprat a Barcelona i van fer a l’arxiu un encerat de tela bona. D’aquesta necessitat ja hem trobat un precedent amb deu anys d’anticipació. Ordinàriament, el Capítol es congregava in domo capituli, és a dir, a la sala capitular, tal i com es va fer el dia 29 de desembre de 1569; no obstant això, el dia 2 del mes de gener següent, per mandat del vicari general, es va reunir a l’arxiu in archivo eiusdem sedis. Al mateix lloc es va celebrar al dia següent, però després van tornar a la sala capitular. En aquests capítols celebrats a l’arxiu es van tractar assumptes administratius que, generalment, acostumaven a ser els més apassionats i, per això, es van celebrar celebraven en un lloc perquè els acords no transcendissin al públic. El 5 d’abril de 1701, l’arxiu i la sala capitular encara eren una mateixa dependència, per la qual cosa els canonges van determinar que es fessin tinters i una campana de plata, i que s’utilitzés per fer-ho una sacra que ja no servia i una campana amb relleus.

Humitat a l’arxiu

Tot i les teles encerades, l’arxiu no es conservava com es desitjava. El 13 de febrer de 1595, els capitulars van advertir que aquella dependència era massa humida i que, per tant, no era gaire adequada per a la conservació de les escriptures; a més, els calaixos eren de pi, per la qual cosa estaven plens d’arnes: “que lo arxiu té necessitat de adobar-se per lo dany reben les scriptures per estar reumàtich i humit i serie bé pujar lo arxiu de dalt perque també los calaxos son de pi i ay queres i gasten-se les scriptures”. Aquest fet ja s’havia advertit amb anterioritat, ja que al capítol de 20 de juliol de 1592 els arxivers ja es van queixar que “lo arxiu per causa de ésser los bastiments de dintre de pi, se corquen i gasten les scriptures”.

Trasllat al lloc que ocupa actualment

L’any 1595 s’ha trobat la primera al·lusió al fet de traslladar l’arxiu a un pis superior. L’any 1599 els arxivers eren els canonges Cristòfol de Queralt i Antoni Gallart; aquest últim, al Capítol celebrat el 23 d’agost, va insistir en el mal estat de l’arxiu a causa de les arnes, que es trobaven a les prestatgeries de fusta de pi. El Capítol va comissionar aquests dos canonges per construir un altre pis sobre les sales de la planta baixa (i, j) en què s’havia instal·lat l’arxiu, i traslladar-lo al pis superior. A les actes del 30 d’abril de 1601 trobem inversions per l’arranjament de l’arxiu i, a les del 6 de maig de 1602 s’insisteix que les obres siguin verificades, ja que “les escriptures del arxiu se van perdent i seria bé fer passar avant la obra”. Es va determinar “que passa avant la obra lo obrer i que donen compte del que se ha gastat fins avuy”. Els comptes van ser lliurats al capítol del 14 de maig de 1602. De les 80 lliures que havien rebut els canonges esmentats anteriorment, n’havien gastat 79 en 19 sous. L’obra no s’havia acabat a la perfecció, segons es desprèn del capítol del 10 d’abril de 1619, en què el canonge Font va proposar que es construís una barana a les escales de l’arxiu, una porta al segon sostre i que s’arreglés el sostre. Van acordar que es faria de fusta bona, i es va comissionar el canonge obrer perquè ho fes tot a profit i utilitat del Capítol. Hauria passat més o menys temps amb algun abandó ja que el 14 de juny de 1647 un dels canonges va exposar als seus companys que seria de gran importància que es miressin els papers dels calaixos de l’arxiu perquè es trobaven molt desordenats, i va proposar que cada cosa fos col·locada al seu calaix corresponent. D’aquesta manera, es va nomenar els arxivers Blanch i Salvinya perquè ho regulessin, i se’ls hi donés presència i remuneració.

L’arxiu al segle XIX

És un honor per al Capítol de Tarragona la forma com té instal·lat el seu arxiu, amb un sòcol de grans armaris, que formen el basament d’altres superiors, amb portes de fina tela metàl·lica per donar accés a l’aire i aïllar les escletxes o els insectes. Cadascun d’aquests armaris constitueix un compartiment d’altres vuit petits, tancats amb portes de fusta. Aquests grans compartiments estan separats per balustres, sobre les quals descansa l’entaulament coronat de cresteria d’estil modern. Tota aquesta obra està tallada amb fusta massissa de noguera. Aquesta bella i pràctica construcció és obra dels capitulars que podíem anomenar del IV Congrés Catòlic, capitulars que van donar realç al seu Capitular; les obres d’embelliment i millora del nostre magnífic temple metropolità que van realitzar constituiran un perenne monument a tan insignes, savis i despresos canonges. El 24 de maig de 1890, l’excel·lentíssim Capítol va acordar construir aquesta nova prestatgeria, i va encarregar el projecte i la direcció de l’obra a l’arquitecte municipal, el senyor Pau Montguió, i l’execució a l’ebanista Jaume Rimbau. L’obra va ser rebuda definitivament el 4 de desembre de 1891. Abans d’aquest acord s’havia restaurat el local, s’havia fet un nou sostre i s’havia enrajolat el paviment amb fi caironet vermell.

Extret de: Serra Vilaró, J “Archivo y librería capitulares de la Santa metropolitana Iglesia de Tarragona, primada de las Españas” a: Boletín arqueológico. Tarragona. Època IV, Any XLIV, fasc. 3-4 (1944, juliol-setembre) ; p. 105-135.

L’arxiu actualment

A causa del mal estat de les instal·lacions es va decidir traslladar el fons de l’arxiu capitular a l’Arxiu Històric Arxidiocesà per tal de poder oferir un millor servei als investigadors i catalogar la documentació seguint els criteris establerts actualment. A més, l’any 2011 es va iniciar la digitalització de part del seu fons que avui és accessible en aquest web.